7 març, 2022
Refugiat afganès ajuda a nens i nenes amb discapacitat
Un refugiat afganès amb discapacitat recolza els nens i nenes amb discapacitat a estudiar. Ha fundat una organització que lliura cadires de rodes i dona suport a les famílies amb fills i filles amb discapacitat perquè puguin seguir la seva educació.
Jamil ur Rehman és un refugiat afganès de segona generació nascut al Pakistan. A causa de la seva discapacitat i estatus de refugiat ha tingut moltes dificultats per obtenir una educació. De petit la seva comunitat creia que mai no podria esdevenir un professor. No obstant això, els pares van intentar que ell anés a l’escola.
Finalment va aprendre a llegir i escriure als 12 anys amb una ONG recolzada per l’ACNUR. Després va completar el tercer any de primària als 18 anys, malauradament no podrà continuar estudiant més enllà de la primària.
Als 33 anys ha dedicat tota la vida a trencar l’estigma i les barreres que impedeixen als refugiats amb discapacitat tenir accés a una educació al Pakistan. Fa quatre anys Jamil va fundar la Unió de Discapacitats Refugiats Afganesos (ARDU) a la seva província, que és la llar de molts refugiats que van fugir de l’Afganistan des de l’inici de la guerra el 1979.
Amb el suport de la comunitat de refugiats afganesos, ARDU ha distribuït 60 cadires de rodes per a joves vivint a pobles de refugiats que les necessiten per anar a l’escola.
“No vull que cap discapacitat senti que no pot ser feliç o autosuficient”, diu Jamil sobre la seva missió. “Poden fer tot el que vulguin”.
S’estima que la persecució, la violència i les violacions dels drets humans han desplaçat per la força 12 milions de persones amb discapacitat i aquesta xifra real pot ser molt més gran.
Una de les persones que ha ajudat és Gul Bibi, una jove refugiada amb discapacitat de 16 anys. Abans depenia dels seus pares per anar a l’escola de primària cada dia i gairebé va deixar d’anar diverses vegades, fins que Jamil va aconseguir una cadira de rodes per a ella.
Un altre beneficiari d’ARDU és Awais, un nen de set anys que està discapacitat. El seu pare el carregava, però arribo un moment en què l’Awais ja era massa pesat per al seu pare i li era difícil moure’s.
“Jamil sempre es va preocupar per Awais i encara el visita amb dolços i les seves galetes favorites”, diu el pare d’Awais, Zakar Ullah. “Ara Awais es pot moure i anar al parc infantil i gaudir de la natura amb molt poc suport per part meva”.
Jamil continua advocant per suport als nens i nenes afganesos refugiats del seu poble. També vol que la pròpia comunitat reconegui el valor de l’educació per a tothom.
“L’educació ha estat important per convertir-me en qui soc. La meva educació és la meva força. La meva discapacitat és una fortalesa”, diu. “Vull que la meva comunitat sigui positiva. Vull empoderar també altres membres de la comunitat de discapacitats. Som part d’aquest món.”
Autora: Marta Marcos Salleras