Webinar conflicte Rússia i Ucraïna. Orígens històrics i implicacions per a la seguretat europea

El passat dimarts 1 de març i amb motiu dels actuals esdeveniments ocasionats per la invasió de Rússia a Ucraïna es va organitzar una conferència amb la participació de Abel Rius, politòleg especialista en l’espai ex-soviètic i president del Catalonia Global Institut per a conèixer els orígens del conflicte i la seves conseqüències per a la pau i la seguretat internacional.

Us adjuntem un breu resum de la conferència i properament estarà disponible el vídeo sencer al nostre canal de youtube.

El Conflicte Rússia – Ucraïna

Orígens històrics i implicacions per a la seguretat europea

Orígens històrics i implicacions per a la seguretat europea del conflicte Rússia – Ucraïna

Estat de la Guerra a dia 01/03/2022

-Diferents fronts: 4 zones on es concentren els combats i els avenços Russos

1) Front del nord-centre de Ucraïna: Objectiu de controlar la capital de Kiev

2) Front del nord-est del país: Sumy fins a Járkov

3) Front de l’est d’Ucraïna: Donbás (les tropes han anat més enllà del que fins ara estava controlat pels rebels prorussos.

4) Front del Sud: Des de Crimea avançant fins a ciutats més nòrdiques. Concentrant-se en avançar fins a Mariúpol per controlar tot el mar d’Azov que connecta directament amb el mar Negre.

-Problema: Allau d’informacions i poca contrastació de notícies. El que es cert es que a nivell operatiu, comunicatiu i logístic sorgeixen grans dificultats per l’exèrcit rus. Inclòs en els combats aeris. És cert que hi ha superioritat russa però s’ha subestimat la capacitat de resistència ucraïnesa. Tot i la inferioritat

Objectiu que Putin volia era una operació ràpida (màxim de 48h-72h) per aconseguir un col·lapse d’Ucraïna i una rendició de les autoritats ucraïneses. (Garantir la no entrada a l’OTAN) Busca una desmilitarització parcial de Ucraïna i un reconeixement oficial de Crimea i Donbás com territoris russos.

Aquest operació llampec no ha funcionat fins el moment. Això es deu principalment a la subestimació per part dels russos de les tropes d’Ucraïna. Una altra hipòtesi que circula es el fet que els Russos hagin estat curosos els primers dies pel que fa a l’ús massiu de sistemes balístics i d’artilleria contra infraestructures i persones civils. No obstant, això s’ha acabat en les últimes hores i els russos estan atacant amb més força.

Hi ha moltes imatges i evidències de que la preparació inicial de material bèl·lic per part de l’exèrcit rus ha estat força precària. Unitats russes en territori ucraïnès es troben sense benzina i els soldats tornen cap a la frontera. També hi ha hagut molts problemes a nivell de comunicacions, propiciant pèrdues d’equipaments i d’armament per la part russa.

Historia de la Ucraïna contemporània

Ucraïna es una república soviètica que aconsegueix la seva independència en el desembre del 1991( el 92% de la població vota a favor de la independència). No obstant, a diferencia dels seus veïns, a Ucraïna, l’entusiasme per la independència anava per zones, és a dir, hi havia un moviment relativament fort a l’oest, però no tothom estava d’acord.

No obstant, cal mencionar que mesos abans (març del 1991) de declarar la independència diferents repúbliques soviètiques, sota la iniciativa de Gorbachov, van celebrar un referèndum per tractar de salvar la URSS. Es preguntava si s’acceptava la continuació de la URSS des de un marc més federal. Aquest referèndum també va guanyar amb uns nivells aproximats del 70%. Es pot palpar la complexitat de la dissolució de la URSS.

El primer president d’Ucraïna va ser Leonid Kravchuk, un dels tres líders que van firmar el document de “defunció” de la URSS. Va establir les bases de l’Estat ucraïnès. No obstant, Ucraïna va estar molt afectada durant els anys 90 per la caiguda de la URSS. Per tant, no va haver-hi gaire marge polític per a fer millores a la Ucraïna independent.

Més tard, apareix Leonid Kutxma (1994-2005) amb una gran visió d’Ucraïna dins el marc europeu. De fet, escriu un llibre amb el títol claríssim: Ucraïna No és Rússia. Amb tal objectiu va crear una política d’equilibris entre Rússia, Estats Units i la UE, per obtenir concessions d’aquestes forces polítiques. També es genera un sistema oligàrquics pel qual homes de negocis van aconseguir privatitzar grans percentatges de l’economia Ucraïnesa entre 10 persones aproximadament. Es crea una estructura paral·lela al poder de les dèbils institucions democràtiques amb grans corrupcions.

A principis del 2000 comencen els primers episodis de la revolució taronja. Sota el lema d’Ucraïna sense Kuchma. Hi ha tres grans episodis de revoltes a Ucraïna. al 2000, 2014 i finalment el conegut com Maidan. Tot s’inicia degut a unes filtracions en les que es constata la participació de Kutxma en l’assassinat d’un periodista georgià. No van ser moviments tant grans, però van fer que augmentes el descontentament. És llavors quan apareix Víktor Ianukòvitx, amb moltes acusacions de frau electoral, propiciant l’inici de la revolució taronja amb elements nacionalistes i anti-russos.

Es repeteixen les eleccions i guanya Víktor Iúixenko (2005-2010). Aquest nou president posa la directa en la integració d’Ucraïna dins d’occident amb el moviment de Nation building. Trenca amb els elements post-soviètics, intentant paral·lelament per primera vegada l’entrada a l’OTAN. A la cimera de Bucarest de 2008, Ucraïna juntament amb Geòrgia demanen l’estatut de candidat per entrar a l’OTAN, tot i tenir un 70% aproximat en contra. No obstant, degut a la no resolució dels principals problemes nacionals (alt índex de corrupció, batalles dins del partit nacionalista, etc…).

Degut a la frustració generada per Iúsxenko, Víktor Ianukòvitx, que havia estat rebutjat per frau electoral, arriba al poder al 2010. En aquell moment, la UE des de l’interès geopolític d’Ucraïna llença un pla anomenat Eastern Partnership per atraure cap a la seva zona d’influència 6 ex-repúbliques soviètiques: Bielorússia, Moldavia, Ucraïna i les tres caucàsiques, Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan. En paral·lel, Rússia inicia plans de caràcter integrador a nivell duaner i econòmic de la Unió euroasiàtica. Aquesta situació acaba fixant Ucraïna com element principal a disputar-se.

Ianukovitx, tot i ser més “russòfon”, va iniciar els tràmits amb el sector occidental (UE) amb coneixement de les dificultats que això suposava per la pròpia economia Ucraïnesa (molt lligada econòmicament a Rússia). Rússia va jugar les seves cartes aplicant certs boicots a productes ucraïnesos per a que no es formalitzes l’acord. Al 2013 es comença aquest conflicte d’interessos i Ianukòvitx planteja les dificultats a l’UE. No obstant, la resposta de la UE es manté en l’oferta principal. Finalment, el 20 de novembre de 2013, Ianukòvitx anuncia la retirada d’aquest acord amb l’UE. En aquest moment comença el Maidan i el conflicte directe en el que ens trobem avui en dia.

A la revolució del Maidan, la part de la societat ucraïnesa que aspirava a una major integració europea es revolta, i amb el pas dels mesos de desembre de 2013 i gener de 2014 escala la violència fins arribar a enfrontaments mortals per trets de bala de les forces policials. Finalment, el 20 de febrer de 2014 es produeix una autentica matança en la que moren més de 100 persones degut a un ús desmesurat i injustificat de la força de seguretat ucraïnesa, inclús amb franctiradors. Degut a les grans revoltes i als mencionats esdeveniments, es produeix un buit de poder reomplert pel Maidan. L’oposició entra al poder, escollint un nou president.

No obstant, Rússia afectada directament per la situació, va considerar que el suport d’altres Estats (USA, Alemanya, Polònia o Suècia…) era un punt d’interferència en afers interiors inacceptables catalogant-ho de cop d’estat. La seva reacció va ser la de salvar Crimea, però això ve acompanyat d’un moviment contrari al maidan.

Grups anti-maidan a les regions pro russes de Donbás i Crimea, consideraven que les autoritats a Kiev no eren legítimes. Llavors, el govern ucraïnès va enviar tropes a les regions prorusses. Aquesta situació va ser aprofitada per Rússia per provocar una revolta al Donbás que esdevé una guerra a partir del maig del 2014. Les autoritats russes abans negaven que no estaven presents al Donbás, però ara ho han reconegut.

Als principis de 2015 es firmen els Acords de Minsk per la resolució diplomàtica del conflicte per assegurar el alt al foc. Varius punts com la previsió de que Ucraïna reconeixi que el Donbás es un país autònom van ser negociats. Però l’aplicació dels Acords de Minsk queda bloquejat perquè hi han malentesos pels dos costats, la part ucraïnesa i la part russa, en quant a que s’ha d’aplicar primer. El conflicte no s’atura però es de baixa intensitat ja que els dos costats van vulnerar el alt al foc. A Rússia se li van aplicar sancions econòmiques I l’exclusió dels G8 degut a l’annexió de Crimea i la seva involucració al Donbás. Putin intenta utilitzar la autoproclamada autonomia política de Donetsk i Lugansk per controlar la política exterior i de seguretat de Ucraïna.

Petro Poroshenko és president des de el maig del 2014. Es un populista anti-rus. Aquell mateix any hi han negociacions sobre l’ascensió de Ucraïna a la UE. Al 2019, perd les eleccions degut a que Volodymyr Zelenskiy guanya amb un 70% del vot. Zelenskiy té una posició conciliadora i vol resoldre el conflicte mitjançant la democràcia. Es reactiva el format de Normandia però hi han sectors nacionalistes en contra de les negociacions per aturar la guerra al Donbás.

Intensificació del conflicte

Al 2021, el President Putin intensifica la seva retòrica cap a l’OTAN i la Ucraïna. Desplegament de tropes russes a l frontera entre Rússia i Ucraïna. Amb això aconsegueix una cimera amb el President Biden on exposa les seves preocupacions. A partir de l’octubre s’incrementa la presencia militar tant a la frontera russo-ucraïnesa i a Bielorússia. Aplicar solucions tècnic-militar si les demandes a l’OTAN no son respostes a favor del Putin. Es van continuar negociacions entre la OTAN i Rússia però no hi han avanços. França i Alemanya pressionen al President Zelenskiy per a que implementi els Acords de Minsk però no ho aconsegueixen.

La actual situació

Rússia reconeix la independència de Lugansk i Donetsk i un desplegament de tropes russes. Putin considerava que les agressions a aquestes ciutats tenen caràcter de genocidi, també considera que s’han de canviar les fronteres de Ucraïna per incloure aquestes regions prorusses com part de Rússia.

Al dijous, 24 de Febrer, Putin va emetre un comunicat anunciant una “operació militar”. Rússia esta envaint Ucraïna per tots costats mitjançant les forces de terra, mar i aire. Molts oligarques s’han posicionat en contra la guerra. La creixent oposició interna perilla al règim de Putin.