ELS NOUS REPTES EN LA DEFENSA DE LA PROTECCIÓ DELS DRETS DE LES PERSONES REFUGIADES

Per Noelia Gómez i Karina Nathani.

El 13 d’octubre de 2021 l’Associació de Nacions Unides a Espanya (ANUE) va organitzar una jornada per a debatre la situació de les persones refugiades a nivell local i internacional. En aquest debat va haber diferents taules rodones, les quals van tractar la temàtica del procés migratori des de diferents perspectives; en la primera es va parlar sobre la necessitat de protegir els refugiats en el context de la pandèmia de la COVID. Seguidament, es va parlar sobre el procés d’acolliment dels refugiats i la interacció amb la comunitat local. Finalment, es va parlar sobre la protecció dels drets de les dones refugiades i sobre la comunitat LGBTQIA+ de refugiats. Tot això es va poder realitzar gràcies a la participació d’experts en aquest camp. La trobada va rebre el suport de la Diputació de Barcelona

Primerament, el Senyor Antoni Montseny, director de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona, i la Sra Eulàlia Pascual, presidenta de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya van fer una presentació sobre la jornada i els diferents participants i van expressar el motiu pel qual s’ha dedicat una jornada a parlar sobre refugiats

La conferència inaugural va estar a càrrec d’Elisabet Díaz Sanmartín, oficial de polítiques públiques i relacions exteriors d’ACNUR a Amèrica Central. Elisabet Díaz va parlar sobre les tendències globals de refugiats i els desafiaments emergents. Per exemple, es comptabilitza que hi ha 82.400.000 de persones expulsades de les seves llars. Aquestes representen 3 milions més que l’any anterior. 1 de cada 95 persones al món es troben en una situació de desplaçament forçat. Afganistan, Somàlia i el Iemen són alguns dels països que encapçalen aquest llistat. Alguns exemples de conflictes i zones de conflictes són la guerra de Síria, la regió de Sahel, la República de Congo; Etiòpia, els desplaçaments interns a la regió de Tigray; Sudan del Sud, Moçambic, o el conflicte entre Armènia i Azerbaidjan. Va afegir que a través del seu treball havia tingut l’oportunitat de conversar amb una família del Salvador, que es trobaven refugiats a Mèxic.

Va tractar també l’impacte de la COVID en diferents àmbits. A nivell educatiu, va comentar que el fet d’estudiar en línia és impossible per als refugiats. De fet, moltes nenes i adolescents no poden reprendre els seus estudis a l’escola primària i secundària. D’altra banda, el tancament de les fronteres va propiciar encara més la violència de gènere i la impossibilitat de sol·licitar asil i aquest fet els va vulnerabilitzar encara més.

El Centre de Monitorització de Desplaçament Intern (IDMC) recompta que hi ha més de 140 països, amb 30 milions de desplaçats. La majoria d’aquests desplaçaments estan relacionats amb el canvi climàtic, de fet, el 95% d’aquests es donen en països afectats per aquest fenomen. No obstant això, d’aquests 80 milions de desplaçaments, només 20 d’ells són refugiats. La resta són d’apàtrides, desplaçaments interns, etc.

Va afegir que les onades de refugiats procedents de conflictes armats tenen una repercussió notable en els països veïns, com en el cas de la guerra de Síria. També es va adoptar la Declaració de Nova York per a refugiats i immigrants, en la qual es va ressaltar la importància del règim internacional i es va emfatitzar la necessitat de protegir els drets d’aquest col·lectiu.

El Pacte Mundial de Refugiats, aprovat en 2018, és un pla d’acció i ambició per enfortir la cooperació i fer una crida a la solidaritat. Va ser organitzat per l’ACNUR i el seu objectiu és convertir-los en autosuficients. En aquest context, cal involucrar els autors del desenvolupament des del principi, perquè serveixin com a nexe humanitari, de desenvolupament i pau. També trobem la Convenció de l’any 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats, en la qual s’aporta una definició de refugiat, tot i que aquesta ha estat molt polititzada.

TAULA RODONA “PROTEGIR ELS REFUGIATS EN TEMPS DE CONFLICTES I PANDÈMIES”

En aquesta taula rodona, els ponents van ser la Natalia Anguera, directora del comitè català d’ACNUR; Raquel González, responsable de relacions institucionals en Metges Sense Fronteres i el Nasir Mohammad, refugiat afganès. Les dues primeres ponents van parlar sobre el paper que tenen ACNUR i Metges sense Fronteres en relació al fenòmen migratori i els diferents projectes impulsats per aquestes entitats. 

Natalia va comentar que ACNUR s’encarrega de sensibilitzar a la ciutadania catalana enfront de l’arribada de refugiats al nostre país. Va posar l’accent en algunes idees preconcebudes, com la narrativa que s’ha format sobre la gran quantitat d’immigrants que arriben a Europa, mentre que les estadístiques mostren que la majoria de refugiats es troben en països com Turquia, Colòmbia, Pakistan, Uganda i només Alemanya es troba entre els països europeus. Aquests immigrants procedeixen de Síria, Veneçuela, l’Afganistan i Sudan del Sud, majoritàriament. 

També va posar en relleu la disminució de les sol·licituds d’asil, a conseqüència de la crisi sanitària de la COVID. Això ha fet que el nombre de persones que hagin decidit abandonar els seus respectius països hagi disminuït, com a resultat del tancament de les fronteres. Com a resultat de la COVID, també s’ha detectat un augment de la violència de gènere en les llars, la qual cosa és molt preocupant. Així mateix, s’ha comptabilitzat un augment de persones que s’han allistat a l’exèrcit, en alguns casos impulsat per la falta de recursos econòmics de les famílies i també per la pandèmia. Clarament, la COVID ha afectat aquesta població també, ja que les condicions insalubres dels camps de refugiats han propiciat la ràpida difusió del virus. 

Natalia va apuntar a la falta d’inclusió del col·lectiu de refugiats en les polítiques internes dels països i en el pla de resposta. Per a això, ha d’haver-hi una major presa de consciència per part de la ciutadania sobre aquest tema i això es pot aconseguir mitjançant programes de sensibilització a nivell educatiu.

El pla d’actuació d’ACNUR està estretament relacionat amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. En aquest sentit, va remarcar la feblesa de sistemes sanitaris de països del Sud Global, la qual s’ha vist exacerbada a causa de l’impacte de la pandèmia. També val la pena subratllar l’ODS 8, treball decent i creixement econòmic, ja que molts refugiats tenen veritables dificultats per a accedir al treball, alguns treballant en el sector informal, igual que a l’accés als comptes bancaris.

Tot seguit, Raquel González, directora de Relacions Institucionals de Metges Sense Fronteres, va explicar la gran labor que està realitzant l’organització per a la qual treballa. Concretament, va parlar sobre el gran repte que va suposar oferir ajuda sanitària en països on la pandèmia havia tingut un gran impacte (particularment per a les persones refugiades). Va esmentar el desplegament d’infraestructura mèdica en països com Líban, els desplaçaments interns que es porten produint a Síria, i també la situació deplorable a la qual es veuen exposats la comunitat rohingya en els camps de refugiats de Bangladesh. La pandèmia va tenir com a conseqüència que no es pogués desplegar al personal tècnic al terreny per a poder oferir aquesta ajuda als refugiats. Els refugiats i els ciutadans dels països del Sud Global també es troben en una situació de vulnerabilitat per la falta de vacunes contra la COVID. En aquest sentit, podem veure un repartiment desigual de vacunes, clarament afavorint a les grans potències i ignorant a les poblacions més vulnerables. 

Finalment, el Nasir Mohammad, refugiat afganès que viu a Espanya, va fer un relat més personal respecte a la seva experiència com a refugiat vivint al nostre país. En específic, va relatar la situació de la població afganesa al seu país, respecte a la intervenció i la presència de les tropes americanes al país i quant al grup talibà. 

Considera que durant els 20 anys en què els Talibans no van estar en el poder, l’Afganistan va tenir l’oportunitat de créixer com a país, però la tots aquests avanços han estat en va ara, després de la presa de poder de nou dels Talibans, especialment en el que concerneix els drets de les dones.

Diu que els Estats Units va fer costat als talibans de manera indirecta i no volia que hi hagués pau i desenvolupament al país. També va parlar sobre el potencial que té el país, a causa de la seva situació geoestratègica; és una gran potència hidràulica i la presència de 37 rius podria convertir-se en una força de riquesa, però no s’està invertint i explotant aquest potencial, a causa de la malversació de fons a nivell militar i en altres projectes. 

Comenta que hi ha més de 18 milions de persones a l’Afganistan que no tenen què menjar i moltes es troben sota el llindar de la pobresa. Va remarcar la necessitat de fer costat a moviments democràtics i progressistes dins del país, per a així evitar que es torni a caure en la roda del conflicte. La principal problemàtica és la falta de llibertats al país, i el control dels mitjans de comunicació per part dels Talibans o bé dels americans. Això ha exposat a la població local a una gran vulnerabilitat. 

Respecte a la crisi a l’Afganistan, Natalia d’ACNUR Catalunya i Raquel González, de Metges sense Fronteres, van parlar sobre la inflexibilitat del sistema d’asil a Espanya, que permet l’arribada de sol·licitants d’asil de Síria o l’Iraq, però, en canvi, rebutja rotundament l’arribada d’afganesos.

TAULA RODONA “SUPORT A LA INCLUSIÓ SOCIAL DELS REFUGIATS EN LES COMUNITATS D’ACOLLIDA”

La següent taula rodona va ser moderada per Adriana Barba, advocada especialitzada en dret internacional i negociacions, amb els ponents Sanja Rahim, tècnica d’acolliment de l’Associació Migrastudium; i Juan Ramón Jiménez- García, investigador en l’àrea de migracions del CIDOB.

Si vols migrants, porta’ls a casa teva” I la interpel·lació té el seu sentit: l’hospitalitat no és mai completa fins que no suposa obrir la porta d’allò més personal i íntim, d’allò més privat… la pròpia llar. Aquesta és la filosofia de l’Associació Migrastudium.

La Sanja Rahim comentava que aquesta organització ofereix suport social i emocional als refugiats i els ajuda a familiaritzar-se amb el seu entorn. Es fomenta la reproducció d’un ambient que els evoca escenes familiars, per a així ajudar-los a lluitar contra la solitud que senten durant el procés migratori i en el procés d’integració al país d’acolliment. La xarxa dóna acolliment a persones sol·licitants d’asil i immigrants fins a un màxim de 9 mesos. Al llarg d’aquest temps, se’ls ofereix un lloc on viure en diferents períodes fins a un màxim de 4 mesos. 

La Sanja comentava que aquesta organització ofereix recolzament social i emocional als refugiats i els ajuda a familiaritzar-es amb el seu entorn. Ells fomentin la reproducció d’un ambient que els recordi a escenes familiars, per ajudar-els a lluitar contra la solitud del procés migratori. La Xarxa ofereix acollida a personis sol·licitants d’asil i migrades fins un màxim de 9 mesos. Al llarg d’aquest temps els ofereixen una llar on viure en diferents períodes de fins a 4 mesos aproximadament. 

Juan Ramón Jiménez- García s’encarrega de la recerca sobre la integració de persones immigrants al Mediterrani al CIDOB. Van plantejar algunes idees com les deficiències en el sistema d’asil i el límite d’un màxim de 18 mesos. En resposta a això, es va proposar la creació d’un sistema d’asil menys rígid, en el qual s’estudiessin les particularitats de cada cas. 

A més, va afegir que hauríem de tenir a una ciutadania sensibilitzada. Hauríem de dotar-nos d’un sistema de fronteres, que abandonés la idea de l’Europa fortalesa, refugi segur i defensant els drets humans. Perquè la societat estigui sensibilitzada i cohesionada, hem de facilitar, potenciar i acompanyar a aquestes persones en el procés d’integració. Per a això cal remarcar també la importància d’assegurar accés a permisos de residència i de treball per a aquests, igual que unes condicionals laborals dignes. 

Va criticar el fet que s’estigui adoptant una visió molt utilitària dels refugiats, en el sentit que el fet de permetre l’arribada d’una quantitat concreta al nostre país es regeixi per la “utilitat” que obtindrem d’ells, responent a qüestions com Quants immigrants necessitem per a tenir les escoles obertes i pagar les nostres pensions? i aquesta narrativa ha anat calant a través de l’auge dels grups d’extrema dreta.

TAULA RODONA: “PROTECCIÓ DELS DRETS DE LES DONES REFUGIADES”

Hi ha algunes dones en el món que s’enfronten a la discriminació i la violència tots els dies, simplement pel seu gènere. A causa del tractament horrible, ja siguin violacions, abusos o la falta d’accés a l’educació bàsica, les dones i les nenes constitueixen una gran part del col·lectiu de refugiats.

En aquesta taula rodona, moderada per Elvira Méndez, directora de l’Associació Salut i Família, amb ponents, Ana Peláez, vicepresidenta del CEDAW, la Nadia Ghulam, refugiada i membre de la Fundació Catalana de l’Esplai, i Anna Figueras, responsable de CEAR Barcelona, van parlar sobre el sistema institucional implementat per als refugiats que escapen de la discriminació de gènere, així com la realitat i les dificultats que travessen les dones per a obtenir refugi, amb la finalitat de ressaltar la gran bretxa entre allò promès i la realitat.

Primer vam tenir la intervenció de l’Ana Peláez, on va explicar el sistema de sol·licitud de refugi a Espanya que consta de dues fases; fase d’admissió a tràmit i fase d’elegibilitat. Perquè el seu dret d’asil sigui admissible, les dones han de demostrar que retornar al seu país suposa un risc real de sofrir amb condemna a pena de mort, tortura o tractes inhumans o degradants, o amenaces greus contra la vida o la integritat a conseqüència de situacions de violència indiscriminada. Els últims dos casos són molt difícils de provar en casos de discriminació de gènere, convertint al procés molt més difícil del que ha de ser. L’Ana Peláez va acabar destacant les absurdes preguntes que els fan a les dones per a mostrar la disparitat entre la normativa i com s’està aplicant.

La Nadia Ghulam va continuar mostrant com s’estan aplicant les normes utilitzant la seva pròpia experiència de fugir de l’Afganistan i trobar refugi a Badalona en 2006. Com les necessitats bàsiques de les dones refugiades no se satisfan i com en realitat, els casos no s’estudien individualment són només alguns dels punts que va compartir. No obstant això, l’element que més es va remarcar en la seva intervenció va ser la disparitat entre l’accés a una sèrie de drets d’acord amb la protecció internacional com, per exemple, no ser retornat al seu país d’origen, autorització a residència i treball i accés a serveis públics d’ocupació i a l’educació, i com aquests drets no es reflecteixen en la pràctica com. En el cas de Nadia, ella comentava que no sabia si hauria de tornar a Afganistan o no, pel fet de no tenir papers durant tres anys i no haber pogut treballar durant cinc anys. De fet,  l’única raó per la qual va acabar rebent educació va ser perquè una família catalana la va acollir. Ella constantment va reiterar que la majoria de les dones que vénen a Espanya de la mateixa manera que ella, fins i tot aquells amb educació, queden invisibles dins de la nostra societat i que el treball que s’està fent per a ajudar-los no és suficient.

Finalment, Anna Figueras va donar una visió més jurídica, parlant del Nou Pacte Europeu sobre Migració i Asil, que esmenta els casos especials de dones i nens, però també construeix més barreres. També va parlar sobre el mal acompliment del sistema espanyol en l’acolliment de dones refugiades, especialment abans del 2017, on hi havia una desproporcionada quantitat d’homes i dones que rebien asil. Fins i tot ara, hem vist un gran nombre de dones refugiades procedents d’Amèrica Llatina, però un número reduït d’altres continents com Àsia i Àfrica. Finalment, destaca el desconeixement dels efectes físics i psicològics del trànsit i com el 33% dels refugiats en 2020 va arribar a Espanya per motius de gènere per a mostrar el poc que s’està fent per un col·lectiu tan gran.

En concloure els temes tractats en la taula rodona, Elvira Méndez va sintetitzar molt bé la discussió en assenyalar la gran bretxa entre la normativa i la realitat i que el que cal fer és tancar aquesta bretxa.

TAULA RODONA “REFORÇAR LA PROTECCIÓ DE LES PERSONES REFUGIADES DEL COL·LECTIU LGBTQIA+”

La discriminació cap a la comunitat LGBTQIA+ s’ha vist a tot el món, en algunes parts més que en altres amb 69 països que penalitzen l’homosexualitat, enfront dels 29 països que permeten el matrimoni entre persones del mateix sexe, Espanya sent un d’ells. 

En aquesta taula rodona, moderada pel Santos Fèlix, coordinador responsable del Grup LGTBI d’UGT Catalunya, amb els ponents Berta Güell, investigadora en l’àrea de Migracions del CIDOB, la Yoanna Marta, una refugiada trans d’Hondures i Rodrigo Araneda, president de l’Associació Acathi, s’assenyalen els problemes del sistema implementat per a aquest col·lectiu i es desacredita la teoria que Europa és un paradís per a la comunitat LGBTQIA+.

Berta Güell, especialitzada en la comunitat pakistanesa, mostra com la discriminació estatal i social és especialment prominent als països asiàtics i africans, ja que gairebé la meitat dels 69 països que criminalitzen l’homosexualitat es troben a Àfrica, no obstant això, quan s’observen les nacionalitats dels refugiats que fugen per motius d’orientació sexual i identitat de gènere, una gran majoria d’ells són de Llatinoamèrica, la qual cosa reflecteix la falta d’acceptació de diferents identitats. Després va passar a ressaltar els problemes en el sistema d’asil, amb credibilitat basada en paràmetres molt cis-heteronormatius i el sistema d’acolliment, amb dificultats a trobar accés a habitatge, treball amb la discriminació en espais públics mostrant la descoordinació dins del nostre sistema i com pot dificultar molt el procés d’integració.

La Yoanna Marta va demostrar a més les dificultats del col·lectiu a l’hora de trobar refugi a Espanya. Ella venia d’una situació en la qual tenia una bona qualitat de vida, però la seva família no acceptava la seva identitat de gènere i tampoc la prominent i poderosa societat religiosa d’Hondures, que representava una amenaça per a la seva vida per iniciar la seva transició. L’esperança de vida d’una persona trans és de 25 anys a Hondures, mostrant la situació per a la comunitat. Lamentablement, va assenyalar que Espanya en realitat no és molt millor que Hondures, ja que ella continua sentint discriminació aquí, igual que ho faria a tot arreu del món i la falta de sensibilitat dels funcionaris, la lentitut del procés i la barrera de l’idioma amb el català va dificultar la situació. 

L’associació que la va ajudar durant els temps difícils va ser Acathi, el president dels qual és el Rodrigo Araneda. Va utilitzar la seva intervenció per a assenyalar problemes en el sistema que rares vegades es discuteixen, per exemple, com es reconeix als refugiats trans com a trans per a poder acollida, però no se’ls reconeix pel nom i el gènere que van triar. Els temes més transcendents discutits van ser sobre els criteris d’avaluació de la vulnerabilitat, ja que continua canviant de conformitat amb el partit polític en el poder en aquest moment, els criteris de ser considerat un “país segur” per a la comunitat LGBTI. Per exemple, Holanda considera a Colòmbia un país segur quan en la pràctica no ho és, i finalment, el tema de les víctimes de tràfic ja que les persones trans en situacions desesperades són un blanc fàcil, especialment en el narcotràfic i en ser capturat i sol·licitar asil des d’una presó, és poc probable que obtingui una resposta positiva. Tot això ve a mostrar les febleses del nostre sistema.

Per tant, encara que estiguem avançant cap a la direcció correcta amb el reconeixement de l’orientació sexual i la identitat de gènere com a motius per a buscar refugi i tenir un sistema en el seu lloc, aquest té algunes elements dèbils i els passos són massa petits i insuficients per a la comunitat i la urgència que implica la seva situació.