Creixement de la vulnerabilitat a Amèrica Llatina i el Carib a causa de la falta de protecció durant la COVID-19

La falta d’assegurança de desocupació i altres maneres de compensar ingressos ha deixat desemparats a la gran majoria dels treballadors de la regió. El nombre de persones que van cotitzar en els sistemes contributius de protecció social va disminuir un 7,9% i el percentatge de majors de 65 majors que no tenen ingressos ni pensió va pujar fins al 30%.

La pandèmia del coronavirus ha reflectit les deficiències dels sistemes de protecció social a Amèrica Llatina i el Carib, va advertir l’Organització Internacional del Treball (OIT), que va apuntar a la necessitat d’una millora en la cobertura, suficiència i sostenibilitat, per a així mitigar l’augment de la pobresa i les desigualtats. 

El director de l’organisme especialitzat de l’ONU, Vinícius Pinheiro, va destacar en un informe sobre protecció social a la regió, que els efectes de la pandèmia es van amplificar, ja que “moltes persones es trobaven sense protecció social enfront de la pèrdua d’ingressos i ocupacions”, la qual cosa va generar una situació pròxima al col·lapse dels sistemes de salut.

Només el 56% dels habitants de la regió comptaven amb protecció social o sistema contributiu abans de l’inici de la pandèmia, els quals al seu torn depenen de les cotitzacions dels treballadors i ocupadors, únicament incloïen al 46% dels ocupats.

La gran majoria de la població ocupada mancava d’assegurança de desocupació ni altres mitjans de compensació d’ingressos, especialment en l’economia informal”, mostra l’estudi. “La pandèmia, per tant, ha accentuat la importància de tenir protecció social”.

En el document de l’OIT es remarca la necessitat de crear “sistemes integrals de protecció que garanteixin el benestar social i l’accés universal a la salut i a la seguretat econòmica.”

“Per a aconseguir inclusió i cohesió social, reducció de la pobresa i desigualtats socials, és imprescindible posseir protecció social, ja que això facilita una transformació de la producció i una millora de la productivitat”, va dir el Vinícius Pinheiro, director general de l’OIT per a Amèrica Llatina i el Carib. 

Caiguda rècord del nombre de cotitzadors

Segons l’estudi de l’OIT, es va produir un descens del 7,9% en el nombre de persones que van cotitzar en els sistemes contributius de protecció social com a resultat de la COVID-19, dada que representa una reculada de gairebé una dècada.

Alguns dels mètodes més comuns per a protegir ocupacions i ingressos van consistir en el lliurament d’aliments i atenció nutricional, juntament amb polítiques enfocades en la salut.

“Aquells fons que es van destinar a la crisi de la COVID-19 han mitigat un augment major de la pobresa i la pobresa extrema, i aquells països que més van invertir a mitigar l’expansió del virus, han evitat l’increment de les conseqüències devastadores”, mostra el document. 

Aquells menors, els parents dels quals treballen en el sector informal de l’economia, han resultat més vulnerables i han sofert riscos associats al treball infantil.

En la situació que ens trobem de recuperació d’una crisi sense precedents, el director de l’organisme especialitzat de l’ONU, va destacar “la necessitat d’adaptació i ampliació de la protecció social. Les prestacions socials, de fet, han estat imprescindibles per a aquells que van perdre el treball, i per tant, són la principal font d’ingressos i el motor principal per a estimular l’activitat econòmica”.

La falta d’ingressos dels majors de 65 anys és “brutal”

L’informe adverteix sobre la seguretat econòmica de les persones grans a Amèrica Llatina i el Carib, ja que el 30% dels majors de 65 anys no té cap mena d’ingrés laboral ni pensió. 

En aquesta franja d’edat, només el 47,2% de persones rep pensió o jubilació, el 7% opta tant a una pensió com a ingressos laboris, i només el 14,9% es beneficia d’ingressos laborals. 

“La pandèmia ha estat difícil per a tots, però l’impacte en els majors ha estat devastador, tant per l’elevat nombre de contagis, com per la falta d’ingressos, que els va deixar en una situació molt crítica”, va afirmar el Vinícius Pinheiro, director general de l’OIT per a Amèrica Llatina i el Carib.

Recomanacions de l’informe

L’estudi inclou entre alguns dels futurs reptes quant a protecció social la necessitat de:

• Avançar cap a pisos de protecció social que garanteixin prestacions mínimes per a totes les persones

• Ampliació de les polítiques dirigides a la població infantil

• Expansió de les assegurances de desocupació

• Oferir protecció universal en salut

• Garantir la sostenibilitat de finançament, especialment enfront d’elevats nivells de deute i processos inflacionaris

Font: Notícies ONU; Noelia Gómez Bosqued

S’urgeix el restabliment de serveis de salut sexual i reproductiva després de la pandèmia de la COVID-19

Arran del confinament i de les restriccions derivades de la pandèmia de la COVID-19, es va produir una interrupció dels serveis de salut materna i infantil i la suspensió dels drets a la salut sexual i reproductiva. Una experta de l’ONU afirma que els governs han de reprendre’ls de manera immediata.

Milions de dones han sofert restriccions en l’accés a l’atenció maternal i neonatal, com a resultat de les mesures adoptades per a frenar l’expansió de la COVID-19, i en alguns casos no han tingut cap mena d’accés, adverteix la relatora especial de l’ONU sobre el dret a la salut.

Segons un informe sobre el dret a la salut física i mental, al voltant de 14 milions de dones en el món no van tenir accés als anticonceptius i a serveis dirigits a les víctimes de violència de gènere en el moment que més els necessitaven.

Són drets humans

Ara és moment que els governs reprenguin aquells serveis de salut sexual i reproductiva que es van veure suspesos a causa de la pandèmia i emfatitzin la importància de tenir accés a drets relacionats amb la sanitat. 

L’autor de l’informe, Tlaleng Mofokeng, va remarcar el fet que els drets de salut sexual i reproductiva estan inclosos en tractats vinculants sobre drets humans, jurisprudència i documents de resultats de consens de conferències internacionals.

La relatora va comentar que les limitacions en l’accés a serveis essencials de salut sexual i reproductiva van ser resultat dels bloquejos, restriccions de moviment i desviament de fons a causa de la COVID-19.

Noves restriccions

“A més s’ha vist que hi ha noves mesures i lleis vigents en totes les regions que restringeixen l’accés a l’avortament segur, element que forma part dels serveis sexuals i reproductius del dret a la salut”, va emfatitzar.

 L’experta insta els Estats que duguin a terme una reconstrucció i un enfortiment dels sistemes sanitaris, per a promoure drets de salut sexual i reproductiva per a tots, ja que aquests constitueixen el dret a la sanitat. 

També va posar l’accent en la importància de garantir accés ampli a una atenció mèdica de qualitat, quant a salut materna, anticoncepció i avortament, i a la detecció de malalties com el càncer.

Així mateix, la relatora va proposar una educació sexual integral.

Patriarcat i colonialisme

L’autor de l’informe va explicar que encara persisteixen grans barreres que no permeten que tothom gaudi dels drets de salut sexual i reproductiva. Algunes d’elles estan relacionades amb els models patriarcals i colonialistes, i a les grans desigualtats que existeixen.

També afirmo que el patriarcat és un element opriment en totes les societats, ja que impedeix l’autonomia, la sexualitat i el control de les dones i nenes sobre el seu propi cos.

“El llegat del colonialisme continua present en totes les regions a través de lleis, polítiques i pràctiques que criminalitzen la diversitat en les identitats de gènere, els actes consensuats entre adults del mateix sexe; i restringeixen i impedeixen drets sexuals i reproductius”, va denunciar.

L’experta va exhortar als Estats a respectar i protegir els principis d’autonomia, integritat corporal, dignitat i benestar de les persones, sobretot en el que concerneix els drets de salut sexual i reproductiva.

Finalment, es va posar de manifest el compromís de col·laborar amb aquells Estats i autors involucrats en la defensa del dret a la salut física i mental de totes les persones.

*Els relators especials formen part del que es coneix com a Procediments Especials del Consell de Drets Humans. Els Procediments Especials, l’òrgan més gran d’experts independents del sistema de drets humans de l’ONU, és el nom general dels mecanismes independents de recerca i supervisió del Consell que s’ocupen de situacions específiques de països o de qüestions temàtiques a tot el món. Els experts dels Procediments Especials treballen de manera voluntària; no són personal de l’ONU i no reben un salari pel seu treball. Són independents de qualsevol govern o organització i presten els seus serveis a títol individual.

Noelia Gómez Bosqued

Font: ONU Noticias

ELS NOUS REPTES EN LA DEFENSA DE LA PROTECCIÓ DELS DRETS DE LES PERSONES REFUGIADES

Per Noelia Gómez i Karina Nathani.

El 13 d’octubre de 2021 l’Associació de Nacions Unides a Espanya (ANUE) va organitzar una jornada per a debatre la situació de les persones refugiades a nivell local i internacional. En aquest debat va haber diferents taules rodones, les quals van tractar la temàtica del procés migratori des de diferents perspectives; en la primera es va parlar sobre la necessitat de protegir els refugiats en el context de la pandèmia de la COVID. Seguidament, es va parlar sobre el procés d’acolliment dels refugiats i la interacció amb la comunitat local. Finalment, es va parlar sobre la protecció dels drets de les dones refugiades i sobre la comunitat LGBTQIA+ de refugiats. Tot això es va poder realitzar gràcies a la participació d’experts en aquest camp. La trobada va rebre el suport de la Diputació de Barcelona

Primerament, el Senyor Antoni Montseny, director de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona, i la Sra Eulàlia Pascual, presidenta de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya van fer una presentació sobre la jornada i els diferents participants i van expressar el motiu pel qual s’ha dedicat una jornada a parlar sobre refugiats

La conferència inaugural va estar a càrrec d’Elisabet Díaz Sanmartín, oficial de polítiques públiques i relacions exteriors d’ACNUR a Amèrica Central. Elisabet Díaz va parlar sobre les tendències globals de refugiats i els desafiaments emergents. Per exemple, es comptabilitza que hi ha 82.400.000 de persones expulsades de les seves llars. Aquestes representen 3 milions més que l’any anterior. 1 de cada 95 persones al món es troben en una situació de desplaçament forçat. Afganistan, Somàlia i el Iemen són alguns dels països que encapçalen aquest llistat. Alguns exemples de conflictes i zones de conflictes són la guerra de Síria, la regió de Sahel, la República de Congo; Etiòpia, els desplaçaments interns a la regió de Tigray; Sudan del Sud, Moçambic, o el conflicte entre Armènia i Azerbaidjan. Va afegir que a través del seu treball havia tingut l’oportunitat de conversar amb una família del Salvador, que es trobaven refugiats a Mèxic.

Va tractar també l’impacte de la COVID en diferents àmbits. A nivell educatiu, va comentar que el fet d’estudiar en línia és impossible per als refugiats. De fet, moltes nenes i adolescents no poden reprendre els seus estudis a l’escola primària i secundària. D’altra banda, el tancament de les fronteres va propiciar encara més la violència de gènere i la impossibilitat de sol·licitar asil i aquest fet els va vulnerabilitzar encara més.

El Centre de Monitorització de Desplaçament Intern (IDMC) recompta que hi ha més de 140 països, amb 30 milions de desplaçats. La majoria d’aquests desplaçaments estan relacionats amb el canvi climàtic, de fet, el 95% d’aquests es donen en països afectats per aquest fenomen. No obstant això, d’aquests 80 milions de desplaçaments, només 20 d’ells són refugiats. La resta són d’apàtrides, desplaçaments interns, etc.

Va afegir que les onades de refugiats procedents de conflictes armats tenen una repercussió notable en els països veïns, com en el cas de la guerra de Síria. També es va adoptar la Declaració de Nova York per a refugiats i immigrants, en la qual es va ressaltar la importància del règim internacional i es va emfatitzar la necessitat de protegir els drets d’aquest col·lectiu.

El Pacte Mundial de Refugiats, aprovat en 2018, és un pla d’acció i ambició per enfortir la cooperació i fer una crida a la solidaritat. Va ser organitzat per l’ACNUR i el seu objectiu és convertir-los en autosuficients. En aquest context, cal involucrar els autors del desenvolupament des del principi, perquè serveixin com a nexe humanitari, de desenvolupament i pau. També trobem la Convenció de l’any 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats, en la qual s’aporta una definició de refugiat, tot i que aquesta ha estat molt polititzada.

TAULA RODONA “PROTEGIR ELS REFUGIATS EN TEMPS DE CONFLICTES I PANDÈMIES”

En aquesta taula rodona, els ponents van ser la Natalia Anguera, directora del comitè català d’ACNUR; Raquel González, responsable de relacions institucionals en Metges Sense Fronteres i el Nasir Mohammad, refugiat afganès. Les dues primeres ponents van parlar sobre el paper que tenen ACNUR i Metges sense Fronteres en relació al fenòmen migratori i els diferents projectes impulsats per aquestes entitats. 

Natalia va comentar que ACNUR s’encarrega de sensibilitzar a la ciutadania catalana enfront de l’arribada de refugiats al nostre país. Va posar l’accent en algunes idees preconcebudes, com la narrativa que s’ha format sobre la gran quantitat d’immigrants que arriben a Europa, mentre que les estadístiques mostren que la majoria de refugiats es troben en països com Turquia, Colòmbia, Pakistan, Uganda i només Alemanya es troba entre els països europeus. Aquests immigrants procedeixen de Síria, Veneçuela, l’Afganistan i Sudan del Sud, majoritàriament. 

També va posar en relleu la disminució de les sol·licituds d’asil, a conseqüència de la crisi sanitària de la COVID. Això ha fet que el nombre de persones que hagin decidit abandonar els seus respectius països hagi disminuït, com a resultat del tancament de les fronteres. Com a resultat de la COVID, també s’ha detectat un augment de la violència de gènere en les llars, la qual cosa és molt preocupant. Així mateix, s’ha comptabilitzat un augment de persones que s’han allistat a l’exèrcit, en alguns casos impulsat per la falta de recursos econòmics de les famílies i també per la pandèmia. Clarament, la COVID ha afectat aquesta població també, ja que les condicions insalubres dels camps de refugiats han propiciat la ràpida difusió del virus. 

Natalia va apuntar a la falta d’inclusió del col·lectiu de refugiats en les polítiques internes dels països i en el pla de resposta. Per a això, ha d’haver-hi una major presa de consciència per part de la ciutadania sobre aquest tema i això es pot aconseguir mitjançant programes de sensibilització a nivell educatiu.

El pla d’actuació d’ACNUR està estretament relacionat amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. En aquest sentit, va remarcar la feblesa de sistemes sanitaris de països del Sud Global, la qual s’ha vist exacerbada a causa de l’impacte de la pandèmia. També val la pena subratllar l’ODS 8, treball decent i creixement econòmic, ja que molts refugiats tenen veritables dificultats per a accedir al treball, alguns treballant en el sector informal, igual que a l’accés als comptes bancaris.

Tot seguit, Raquel González, directora de Relacions Institucionals de Metges Sense Fronteres, va explicar la gran labor que està realitzant l’organització per a la qual treballa. Concretament, va parlar sobre el gran repte que va suposar oferir ajuda sanitària en països on la pandèmia havia tingut un gran impacte (particularment per a les persones refugiades). Va esmentar el desplegament d’infraestructura mèdica en països com Líban, els desplaçaments interns que es porten produint a Síria, i també la situació deplorable a la qual es veuen exposats la comunitat rohingya en els camps de refugiats de Bangladesh. La pandèmia va tenir com a conseqüència que no es pogués desplegar al personal tècnic al terreny per a poder oferir aquesta ajuda als refugiats. Els refugiats i els ciutadans dels països del Sud Global també es troben en una situació de vulnerabilitat per la falta de vacunes contra la COVID. En aquest sentit, podem veure un repartiment desigual de vacunes, clarament afavorint a les grans potències i ignorant a les poblacions més vulnerables. 

Finalment, el Nasir Mohammad, refugiat afganès que viu a Espanya, va fer un relat més personal respecte a la seva experiència com a refugiat vivint al nostre país. En específic, va relatar la situació de la població afganesa al seu país, respecte a la intervenció i la presència de les tropes americanes al país i quant al grup talibà. 

Considera que durant els 20 anys en què els Talibans no van estar en el poder, l’Afganistan va tenir l’oportunitat de créixer com a país, però la tots aquests avanços han estat en va ara, després de la presa de poder de nou dels Talibans, especialment en el que concerneix els drets de les dones.

Diu que els Estats Units va fer costat als talibans de manera indirecta i no volia que hi hagués pau i desenvolupament al país. També va parlar sobre el potencial que té el país, a causa de la seva situació geoestratègica; és una gran potència hidràulica i la presència de 37 rius podria convertir-se en una força de riquesa, però no s’està invertint i explotant aquest potencial, a causa de la malversació de fons a nivell militar i en altres projectes. 

Comenta que hi ha més de 18 milions de persones a l’Afganistan que no tenen què menjar i moltes es troben sota el llindar de la pobresa. Va remarcar la necessitat de fer costat a moviments democràtics i progressistes dins del país, per a així evitar que es torni a caure en la roda del conflicte. La principal problemàtica és la falta de llibertats al país, i el control dels mitjans de comunicació per part dels Talibans o bé dels americans. Això ha exposat a la població local a una gran vulnerabilitat. 

Respecte a la crisi a l’Afganistan, Natalia d’ACNUR Catalunya i Raquel González, de Metges sense Fronteres, van parlar sobre la inflexibilitat del sistema d’asil a Espanya, que permet l’arribada de sol·licitants d’asil de Síria o l’Iraq, però, en canvi, rebutja rotundament l’arribada d’afganesos.

TAULA RODONA “SUPORT A LA INCLUSIÓ SOCIAL DELS REFUGIATS EN LES COMUNITATS D’ACOLLIDA”

La següent taula rodona va ser moderada per Adriana Barba, advocada especialitzada en dret internacional i negociacions, amb els ponents Sanja Rahim, tècnica d’acolliment de l’Associació Migrastudium; i Juan Ramón Jiménez- García, investigador en l’àrea de migracions del CIDOB.

Si vols migrants, porta’ls a casa teva” I la interpel·lació té el seu sentit: l’hospitalitat no és mai completa fins que no suposa obrir la porta d’allò més personal i íntim, d’allò més privat… la pròpia llar. Aquesta és la filosofia de l’Associació Migrastudium.

La Sanja Rahim comentava que aquesta organització ofereix suport social i emocional als refugiats i els ajuda a familiaritzar-se amb el seu entorn. Es fomenta la reproducció d’un ambient que els evoca escenes familiars, per a així ajudar-los a lluitar contra la solitud que senten durant el procés migratori i en el procés d’integració al país d’acolliment. La xarxa dóna acolliment a persones sol·licitants d’asil i immigrants fins a un màxim de 9 mesos. Al llarg d’aquest temps, se’ls ofereix un lloc on viure en diferents períodes fins a un màxim de 4 mesos. 

La Sanja comentava que aquesta organització ofereix recolzament social i emocional als refugiats i els ajuda a familiaritzar-es amb el seu entorn. Ells fomentin la reproducció d’un ambient que els recordi a escenes familiars, per ajudar-els a lluitar contra la solitud del procés migratori. La Xarxa ofereix acollida a personis sol·licitants d’asil i migrades fins un màxim de 9 mesos. Al llarg d’aquest temps els ofereixen una llar on viure en diferents períodes de fins a 4 mesos aproximadament. 

Juan Ramón Jiménez- García s’encarrega de la recerca sobre la integració de persones immigrants al Mediterrani al CIDOB. Van plantejar algunes idees com les deficiències en el sistema d’asil i el límite d’un màxim de 18 mesos. En resposta a això, es va proposar la creació d’un sistema d’asil menys rígid, en el qual s’estudiessin les particularitats de cada cas. 

A més, va afegir que hauríem de tenir a una ciutadania sensibilitzada. Hauríem de dotar-nos d’un sistema de fronteres, que abandonés la idea de l’Europa fortalesa, refugi segur i defensant els drets humans. Perquè la societat estigui sensibilitzada i cohesionada, hem de facilitar, potenciar i acompanyar a aquestes persones en el procés d’integració. Per a això cal remarcar també la importància d’assegurar accés a permisos de residència i de treball per a aquests, igual que unes condicionals laborals dignes. 

Va criticar el fet que s’estigui adoptant una visió molt utilitària dels refugiats, en el sentit que el fet de permetre l’arribada d’una quantitat concreta al nostre país es regeixi per la “utilitat” que obtindrem d’ells, responent a qüestions com Quants immigrants necessitem per a tenir les escoles obertes i pagar les nostres pensions? i aquesta narrativa ha anat calant a través de l’auge dels grups d’extrema dreta.

TAULA RODONA: “PROTECCIÓ DELS DRETS DE LES DONES REFUGIADES”

Hi ha algunes dones en el món que s’enfronten a la discriminació i la violència tots els dies, simplement pel seu gènere. A causa del tractament horrible, ja siguin violacions, abusos o la falta d’accés a l’educació bàsica, les dones i les nenes constitueixen una gran part del col·lectiu de refugiats.

En aquesta taula rodona, moderada per Elvira Méndez, directora de l’Associació Salut i Família, amb ponents, Ana Peláez, vicepresidenta del CEDAW, la Nadia Ghulam, refugiada i membre de la Fundació Catalana de l’Esplai, i Anna Figueras, responsable de CEAR Barcelona, van parlar sobre el sistema institucional implementat per als refugiats que escapen de la discriminació de gènere, així com la realitat i les dificultats que travessen les dones per a obtenir refugi, amb la finalitat de ressaltar la gran bretxa entre allò promès i la realitat.

Primer vam tenir la intervenció de l’Ana Peláez, on va explicar el sistema de sol·licitud de refugi a Espanya que consta de dues fases; fase d’admissió a tràmit i fase d’elegibilitat. Perquè el seu dret d’asil sigui admissible, les dones han de demostrar que retornar al seu país suposa un risc real de sofrir amb condemna a pena de mort, tortura o tractes inhumans o degradants, o amenaces greus contra la vida o la integritat a conseqüència de situacions de violència indiscriminada. Els últims dos casos són molt difícils de provar en casos de discriminació de gènere, convertint al procés molt més difícil del que ha de ser. L’Ana Peláez va acabar destacant les absurdes preguntes que els fan a les dones per a mostrar la disparitat entre la normativa i com s’està aplicant.

La Nadia Ghulam va continuar mostrant com s’estan aplicant les normes utilitzant la seva pròpia experiència de fugir de l’Afganistan i trobar refugi a Badalona en 2006. Com les necessitats bàsiques de les dones refugiades no se satisfan i com en realitat, els casos no s’estudien individualment són només alguns dels punts que va compartir. No obstant això, l’element que més es va remarcar en la seva intervenció va ser la disparitat entre l’accés a una sèrie de drets d’acord amb la protecció internacional com, per exemple, no ser retornat al seu país d’origen, autorització a residència i treball i accés a serveis públics d’ocupació i a l’educació, i com aquests drets no es reflecteixen en la pràctica com. En el cas de Nadia, ella comentava que no sabia si hauria de tornar a Afganistan o no, pel fet de no tenir papers durant tres anys i no haber pogut treballar durant cinc anys. De fet,  l’única raó per la qual va acabar rebent educació va ser perquè una família catalana la va acollir. Ella constantment va reiterar que la majoria de les dones que vénen a Espanya de la mateixa manera que ella, fins i tot aquells amb educació, queden invisibles dins de la nostra societat i que el treball que s’està fent per a ajudar-los no és suficient.

Finalment, Anna Figueras va donar una visió més jurídica, parlant del Nou Pacte Europeu sobre Migració i Asil, que esmenta els casos especials de dones i nens, però també construeix més barreres. També va parlar sobre el mal acompliment del sistema espanyol en l’acolliment de dones refugiades, especialment abans del 2017, on hi havia una desproporcionada quantitat d’homes i dones que rebien asil. Fins i tot ara, hem vist un gran nombre de dones refugiades procedents d’Amèrica Llatina, però un número reduït d’altres continents com Àsia i Àfrica. Finalment, destaca el desconeixement dels efectes físics i psicològics del trànsit i com el 33% dels refugiats en 2020 va arribar a Espanya per motius de gènere per a mostrar el poc que s’està fent per un col·lectiu tan gran.

En concloure els temes tractats en la taula rodona, Elvira Méndez va sintetitzar molt bé la discussió en assenyalar la gran bretxa entre la normativa i la realitat i que el que cal fer és tancar aquesta bretxa.

TAULA RODONA “REFORÇAR LA PROTECCIÓ DE LES PERSONES REFUGIADES DEL COL·LECTIU LGBTQIA+”

La discriminació cap a la comunitat LGBTQIA+ s’ha vist a tot el món, en algunes parts més que en altres amb 69 països que penalitzen l’homosexualitat, enfront dels 29 països que permeten el matrimoni entre persones del mateix sexe, Espanya sent un d’ells. 

En aquesta taula rodona, moderada pel Santos Fèlix, coordinador responsable del Grup LGTBI d’UGT Catalunya, amb els ponents Berta Güell, investigadora en l’àrea de Migracions del CIDOB, la Yoanna Marta, una refugiada trans d’Hondures i Rodrigo Araneda, president de l’Associació Acathi, s’assenyalen els problemes del sistema implementat per a aquest col·lectiu i es desacredita la teoria que Europa és un paradís per a la comunitat LGBTQIA+.

Berta Güell, especialitzada en la comunitat pakistanesa, mostra com la discriminació estatal i social és especialment prominent als països asiàtics i africans, ja que gairebé la meitat dels 69 països que criminalitzen l’homosexualitat es troben a Àfrica, no obstant això, quan s’observen les nacionalitats dels refugiats que fugen per motius d’orientació sexual i identitat de gènere, una gran majoria d’ells són de Llatinoamèrica, la qual cosa reflecteix la falta d’acceptació de diferents identitats. Després va passar a ressaltar els problemes en el sistema d’asil, amb credibilitat basada en paràmetres molt cis-heteronormatius i el sistema d’acolliment, amb dificultats a trobar accés a habitatge, treball amb la discriminació en espais públics mostrant la descoordinació dins del nostre sistema i com pot dificultar molt el procés d’integració.

La Yoanna Marta va demostrar a més les dificultats del col·lectiu a l’hora de trobar refugi a Espanya. Ella venia d’una situació en la qual tenia una bona qualitat de vida, però la seva família no acceptava la seva identitat de gènere i tampoc la prominent i poderosa societat religiosa d’Hondures, que representava una amenaça per a la seva vida per iniciar la seva transició. L’esperança de vida d’una persona trans és de 25 anys a Hondures, mostrant la situació per a la comunitat. Lamentablement, va assenyalar que Espanya en realitat no és molt millor que Hondures, ja que ella continua sentint discriminació aquí, igual que ho faria a tot arreu del món i la falta de sensibilitat dels funcionaris, la lentitut del procés i la barrera de l’idioma amb el català va dificultar la situació. 

L’associació que la va ajudar durant els temps difícils va ser Acathi, el president dels qual és el Rodrigo Araneda. Va utilitzar la seva intervenció per a assenyalar problemes en el sistema que rares vegades es discuteixen, per exemple, com es reconeix als refugiats trans com a trans per a poder acollida, però no se’ls reconeix pel nom i el gènere que van triar. Els temes més transcendents discutits van ser sobre els criteris d’avaluació de la vulnerabilitat, ja que continua canviant de conformitat amb el partit polític en el poder en aquest moment, els criteris de ser considerat un “país segur” per a la comunitat LGBTI. Per exemple, Holanda considera a Colòmbia un país segur quan en la pràctica no ho és, i finalment, el tema de les víctimes de tràfic ja que les persones trans en situacions desesperades són un blanc fàcil, especialment en el narcotràfic i en ser capturat i sol·licitar asil des d’una presó, és poc probable que obtingui una resposta positiva. Tot això ve a mostrar les febleses del nostre sistema.

Per tant, encara que estiguem avançant cap a la direcció correcta amb el reconeixement de l’orientació sexual i la identitat de gènere com a motius per a buscar refugi i tenir un sistema en el seu lloc, aquest té algunes elements dèbils i els passos són massa petits i insuficients per a la comunitat i la urgència que implica la seva situació.

AFGANISTAN I LA DERROTA DELS VALORS DEMOCRÀTICS A OCCIDENT

Aquest passat dimarts 5 d’octubre ANUE va organitzar una trobada amb Amador Guallar i David Querol. Amador és periodista, corresponsal de guerra, i va viure deu anys a l’Afganistan. Al costat d’ell trobem a David Querol, advocat, especialitzat en estrangeria. Pertany a la Comissió de Justícia Penal Internacional i a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. Ambdós van aportar una visió diferent però molt interessant respecte a la situació humanitària, social, i política a l’Afganistan.

Amador coneix de primera mà tot el que va succeir i està seguint de prop el que està passant a l’Afganistan des de finals d’agost. Qualifica la retirada dels Estats Units del país com desastrosa. “Se’n van anar de l’Afganistan sense dir res. Van abandonar la base on estaven sense dir res al comandant afganès de la base

L’operativa es va desenvolupar de la següent manera: Els talibans van pactant amb els consells tribals de cada província, a mesura que s’anaven succeint les trobades entre les diferents parts en els acords de Doha. “A les províncies, governen els consells d’ancians i els talibans els van aconseguir convèncer. Si ells tornaven al poder, les coses serien diferents de quan governaven entre el 1996 i el 2001 “. Aquesta va ser l’estratègia a seguir fins que van prendre la capital, Kabul. És necessària, ja que el règim talibà necessita ajuda econòmica internacional per poder seguir en peu i necessita aquesta legitimació.

David Querol explica que la situació catastròfica pel que fa a drets humans al país va començar ja als anys 90, quan les potències estrangeres estaven a l’Afganistan, però amb els talibans al poder s’està deteriorant cada vegada més. De fet, segons el Centre de Monitorització de Desplaçaments Interns (IDMC), entre 2012 i 2020 es van produir prop de 5 milions de desplaçaments interns a l’Afganistan. Segons l’Oficina de Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris (UN OCHA), des de l’1 de març fins el 9 d’agost d’aquest any, hi va haver prop de 500.000 persones desplaçades. Amador Guallar afirma que l’Afganistan s’està convertint en un infern.

Remarca la situació vulnerable en la qual es troben les dones i els nens al país. Precisament aquest col·lectiu ha estat el que ha fugit en major quantitat de país. Segons ACNUR, el 80% de la població que està fugint de l’Afganistan està constituïda per dones i nens. La presa de poder per part dels talibans representa un retrocés notable en els drets de les dones aconseguits en els últims vint anys. Amador remarca que, en grans urbs com Kabul, Herat i Mazar-i Sharif, dones joves ja començaven a tenir independència econòmica, com a resultat de l’accés a l’educació i l’emprenedoria. No obstant això, aquestes llavors que s’havien anat plantant i que començaven a formar arbres, s’han deixat de regar i han mort.

David Querol se centra en la fugida forçosa dels afganesos, en el procés d’arribada al país d’acollida i en la regularització de l’estat legal dels refugiats, centrant-se a Espanya. Segons el sistema legal espanyol, als afganesos que fugen de país se’ls aplica la Llei 12/2009 reguladora del Dret d’Asil i de la Protecció Subsidiària. Els mitjans de comunicació espanyols van retransmetre imatges del moment en què afganesos van arribar a la base militar de Torrejón de Ardoz, a Madrid. El Ministeri d’Interior comptabilitza que hi ha 334 persones amb intenció de sol·licitar asil en territori espanyol. Davant d’un país sense llibertats i amb greus violacions de drets humans, la població se sent perseguida pel govern afganès. ACNUR defineix persecució com “tota amenaça contra la vida o la llibertat d’una persona per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques“, incloent-hi les violacions de drets humans pels mateixos motius.

L’Amador Guallar conclou denunciant, un cop més, la situació de la dona afganesa que encara roman al país. Si a la dona afganesa se li segueix denegant l’accés a l’educació més enllà de l’educació primària, les dones seran cada vegada més vulnerables davant l’auge dels talibans. Si la dona afganesa no té accés a l’educació, es trobarà en clar desavantatge i subordinació enfront dels homes, i serà desconeixedora dels seus drets. Això comportarà l’absència de dones mèdiques i infermeres en els següents 10, 15 i 20 anys, que puguin assistir a altres dones en el part (ja que només dones podran assistir a les dones en aquest moment). El futur de l’Afganistan sense dones i sense vida és completament desolador.

Aqui teniu el vídeo de la conferència

Radicalització i extremisme violent a Europa

Fuente: amderechoshumano.org

La proliferació d’atemptats terroristes perpetuats per joves musulmans que viuen a Europa és, en part, resultat de la manca d’inclusió d’aquests en les societats europees i el sentiment d’abandonament al qual es veuen exposats. Els estats membres, la Unió Europea i Nacions Unides consideren que la clau per prevenir el procés de radicalització s’ha de focalitzar en l’educació dels nostres ciutadans i la creació de societats inclusives.

Autora: Noelia Gómez, estudiant en pràctiques ANUE

L’electricitat arriba a una illa remota d’Indonèsia gràcies a una defensora mediambiental

Milions d’habitants a les zones més remotes d’Indonèsia viuen amb un subministrament d’electricitat erràtic durant 12 hores al dia. Els alumnes estudien amb la llum de les espelmes a la nit i els centres de salut no funcionen a ple rendiment, de manera que aquestes comunitats s’enfronten a una àrdua lluita per millorar el seu benestar.

Tanmateix, això podria canviar com a resultat d’una iniciativa llançada per l’ONU en la qual un grup d’indonesis, pertanyents a un grup de “patriotes energètics”, pretenen fomentar l’ús de recursos energètics nets perquè l’accés a la sanitat, l’educació i el desenvolupament econòmic de les zones rurals, millori.

Una d’elles és Ristifah, una ecologista de vint-i-nou anys, que participa en un projecte del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament per promoure l’ús d’energia neta. La Ristifah treballarà estretament amb els habitants de les aldees i l’objectiu d’aquesta iniciativa és la instal·lació de panells solars en algunes de les illes més remotes d’Indonèsia durant cinc anys.

Ella va créixer en un poblet rural i va viure de primera mà com el subministrament elèctric els va afectar: “només teníem tres hores d’electricitat al dia.”

El fet que no poguessin carregar els seus telèfons mòbils i no tinguessin accés a internet els feia sentir aïllats de la resta d’Indonèsia.

De moment, Ristifah i els seus companys viuran un any vivint en els pobles que els han assignat, mentre es prepara la infraestructura que generarà l’energia solar.

El treball consisteix a ajudar a la comunitat a determinar les tarifes de l’electricitat, a servir d’enllaç amb els contractistes, a reclutar operadors i tècnics, i ajudar els proveïdors locals de serveis d’energia renovable a gestionar les noves centrals elèctriques.

És urgent comptar amb energia neta

Per a un país que té la quarta major població del món, el fet de tenir abast i accés a energia neta és imprescindible. El desenvolupament econòmic que s’ha donat en l’última dècada ha permès que milions de persones sortissin de la pobresa, tot i que a la vegada, ha comportat un augment en la demanda d’electricitat.

Al voltant de 30 milions de persones encara no disposen d’accés adequat a l’electricitat, una dada preocupant si tenim en compte que a Indonèsia hi viuen 267 milions d’habitants; tot i que el govern s’ha compromès a eliminar totes les centrals elèctriques de carbó.

Ristafah i els seus companys s’encarregaran de supervisar la instal·lació de plantes d’energia solar de 1,2 megawatts que proveiran d’electricitat a unes 20.000 persones que viuen en aldees remotes. El programa, per tant, contribuirà al desenvolupament de les zones rurals i més aïllades del país.

Ristifah somia que totes les cases de la comunitat tinguin llum

Indonèsia és el arxipèlag més gran del món amb 17,000 illes repartides en tres fusos horaris diferents, moltes d’elles fora de l’abast de la xarxa elèctrica nacional.

El poble de pesquer de Muna, a la província de Sulawesi, a sud-est de país, és on treballa Ristafah i aquest depèn notablement de generadors de combustible per aconseguir la seva electricitat.

No obstant això, els transformadors són insuficients per cobrir les necessitats de les comunitats. A més a més, els fums tòxics generats per aquests aparells poden causar efectes negatius en la salut, com malalties respiratòries i càncer.

Si el subministrament d’electricitat a les zones rurals fos més regular, el desenvolupament econòmic d’aldees com Muna seria major i el potencial per a un major creixement econòmic estaria a l’abast.

Ristifah es traslladarà a 1500 km de la seva llar en Java, l’illa més poblada d’Indonèsia, on s’ocuparà de gestionar l’energia a Muna. L’oportunitat de marcar la diferència en la vida dels seus compatriotes fa que aquest sacrifici valgui la pena, afirma.

“Espero servir com a exemple perquè més nenes aconsegueixin una educació superior”, va dir. “Somio amb el dia en què totes les cases resplendeixin amb la il·luminació instal·lada a la comunitat i que els nens puguin tenir un futur millor.”

Segons la Coordinadora de l’ONU resident a Indonèsia, Valerie Julliand, aquestes llums centellejants contribuiran a una reducció de les desigualtats entre els indonesis de tot el país.

Les diferències en el nivell de desenvolupament entre les zones urbanes i les rurals es deuen en part a les dificultats d’accés a fonts d’energia a zones rurals, afirma Julliand.

La Coordinadora Resident va destacar que la feina que duen a terme els patriotes energètics servirà per garantir “que les comunitats puguin participar en el desenvolupament d’importants projectes d’infraestructures que afecten les seves vides “, i que” poden contribuir de manera notable a solucionar la desigualtat entre les zones urbanes i rurals.”

Entre els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU, l’ Objectiu 7 es focalitza en promoure l’ús de fonts d’energia sostenibles; concretament en garantir l’accés a una energia assequible, segura i sostenible, que pretengui agilitzar l’accés a l’electricitat en els països més pobres, millorant així la seva eficiència energètica i les fonts d’energia renovables.

Segons l’assessora principal del Programa Estratègic d’Energia Sostenible del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament a Indonèsia, Verania Andria, el projecte emfatitza “la importància del nostre principi de no deixar ningú enrere a mesura que Indonèsia avança a passos de gegant cap al desenvolupament econòmic”.

Andria va afegir que la feina dels “patriotes ens demostra que es poden iniciar projectes de desenvolupament energètic rural inclusius i sostenibles que podria replicar-se en comunitats rurals a tot el món”.

ACCÉS a l’energia

El Projecte Accelerar l’Energia Neta per Reduir la desigualtat (ACCESS) del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, s’implementarà durant cinc anys i compta amb el suport financer de l’Agència de Cooperació Internacional de Corea. La iniciativa recolzarà a 23 joves a incorporar-se al programa d’energia neta del Ministeri d’Energia i Recursos Minerals d’Indonèsia.

Font: UN News

Guterres adverteix que estem davant del major nivell de risc nuclear en gairebé quatre dècades

L’existència de prop de 14,000 armes nuclears emmagatzemades a tot el món i la possibilitat que simplement prement un botó puguin ser llançades, preocupa Nacions Unides i urgeix la seva desaparició.

A propòsit del Dia Internacional per a l’Eliminació Total de les Armes Nuclears, que es va celebrar aquest diumenge passat 26 de setembre, el secretari general de l’ONU va remarcar que a la primera resolució aprovada per l’Assemblea Nacional el 1946 ja es reflectia la voluntat d’ “eliminar les armes atòmiques dels armaments nacionals, així com totes les altres armes capaces de causar una notable destrucció col·lectiva”.

“Setanta-sis anys després, no hem aconseguit encara els objectius d’aquesta resolució”, va afirmar António Guterres, advertint que “ens enfrontem al nivell més elevat de risc nuclear en gairebé quatre dècades”.

Hi ha al voltant de 14,000 armes nuclears emmagatzemades a tot el món i “només cal prémer un botó perquè centenars d’elles siguin llançades”.

Tot i que el nombre total he disminuït durant dècades, a Guterres li preocupa que “els Estats estiguin millorant qualitativament els seus arsenals” i estiguin donant senyals “de nova carrera d’armaments”.

“Aquestes armes no són un problema del passat. Avui dia segueixen constituint una amenaça. Malgrat els nostres progressos, la humanitat continua estant inacceptablement prop d’una aniquilació nuclear”, reflexiona.

Un raig d’esperança

No obstant això, encara hi ha motius per tenir esperança, especialment després del recent Tractat START, signat entre la Federació de Rússia i els Estats Units, amb la finalitat de limitar el nombre d’armes estratègiques entre els dos països, que mostra la voluntat d’entaular un diàleg. El Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears també representa un altre pas cap endavant.

“La responsabilitat d’aprofitar aquests avenços recau ara en els Estats Membres. La Conferència de les Parts encarregada de l’Examen del Tractat sobre la No Proliferació de les Armes Nuclears ofereix una oportunitat perquè tots els països prenguin mesures pràctiques per prevenir l’ús d’aquestes armes, i eliminar-les, d’una vegada per totes”, va dir Guterres.

A tall de conclusió, podem dir que el fet que encara hi hagi armes nuclears i això suposi un perill per a la seguretat global, no hauria de ser un impediment per al compliment de la resta d’Objectius de Desenvolupament Sostenible i posar fi a la pandèmia de COVID-19.

“És el moment d’acabar amb aquesta xacra per sempre, eliminar les armes nuclears del nostre món i iniciar una nova era de diàleg, confiança i pau per a tots”, ha conclòs.

Font: Notícies ONU

La destrucció dels ecosistemes, un problema en auge

Conscienciar als països de l’explotació a la qual se sotmeten els ecosistemes terrestres és un primer pas per a així poder evitar la producció massiva i aconseguir frenar la desforestació i amb això la pèrdua de biodiversitat. Un article de Marta Fuertes Paniagua.

Relatoria de les principals aportacions als “Diàlegs des de Catalunya sobre Sistemes Alimentaris”

El darrer dilluns 13 de setembre, amb ocasió de l’Any Internacional de les Fruites i les Verdures de Nacions Unides i la propera cimera internacional sobre la redistribució dels Sistemes Alimentaris, des de l’Associació per les Nacions Unides vam organitzar els Diàlegs des de Catalunya sobre Sistemes Alimentaris 2021, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració d’Ametller Origen i Unió de Pagesos, amb la intenció de generar un espai de debat on recollir les diferents veus actuals sobre les qüestions de la Cimera.

Els Diàlegs van comptar amb la inauguració i cloenda de la consellera d’Acció Exterior i Govern Obert Victòria Alsina i la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural Teresa Jordà, i amb la participació de la xef Carme Ruscalleda i el director general i cofundador d’Ametller Origen Josep Ametller, entre altres actors i entitats rellevants del sector com PRODECA o el grup BonÀrea.

Les ponències van organitzar-se en els següents eixos: “Sistemes Alimentaris i la seva incidència en els ODS i la nutrició”, “De la producció al consum: com han de canviar els sistemes alimentaris”, “La importància del sector agrari al sistema alimentari català”, “Sostenibilitat i resiliència al món agrícola”, acabant per una aproximació a les Bones Pràctiques del sector.

A continuació us presentem un resum de la jornada.

Punt d’inflexió per l’acció climàtica: El temps per evitar un escalfament catastròfic s’està esgotant

L’avanç del canvi climàtic no s’ha vist aturat per la reducció de les emissions de diòxid de carboni durant l’epidèmia mundial de la Covid-19. Conseqüències com el sobreescalfament derivat de l’alta concentració de CO2 en l’atmosfera està amenaçant el nostre planeta, adverteix un informe climàtic de diverses agències publicat aquest dijous.

Segons la fita United in Science 2021, “no sembla que progressem cap al camí de la sostenibilitat”. Això es deu a l’augment de les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera, tot i la desacceleració al 2020 degut a la Covid, i ens allunya fins i tot més dels objectius fixats per l’Acord de París.

“El Secretari de Nacions Unides, Antonio Guterres, va remarcar en un vídeo aquest mateix fet; considerant que hem arribat a un punt d’inflexió. La transformació al nostre clima i al nostre planeta és pitjor del que havíem previst i cada cop s’accelera més.” Aquest informe evidencia el fet que ens trobem molt lluny dels objectius fixats.

Un món en perill

L’augment de les temperatures a escala global està tenint un fort impacte en la proliferació de fenòmens extrems i això, a la vegada, està afectant les nostres economies i societats, afirmen els científics. L’increment tèrmic, per exemple, ha comportat la interrupció i la conseqüent pèrdua d’hores de treball.

“El nombre de desastres mediambientals s’ha quintuplicat des de 1970 i l’impacte a nivell econòmic ha estat 7 cops més gran”. Aquest cop, països desenvolupats també s’han vist afectats. Un example d’aquest fenòmen ha estat l’huracà Ida, el qual ha causat talls d’electricitat a Nova Orleans i a la ciutat de Nova York; les abundants pluges han paralitzat la ciutat i han causat 50 morts a la regió.

“El canvi climàtic induït per l’ésser humà ha estat, clarament, el responsable d’aquests fenòmens extrems; incendis i inundacions han proliferat a tot arreu. Aquests, malauradament, només són un indici del que vindrà”, adverteix.

Un futur ombrívol

L’informe i les investigacions d’experts en medi ambient anuncien que la temperatura mitjana global aquests darrers 5 anys ha batut rècords, i la possiblitat que les temperatures superin el llindar de 1,5º Celsius per sobre de l’era preindustrial en els pròxims cinc anys, és cada cop més evident.

Segons United in Science, tot i l’ambició i l’actuació per tal de disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, el nivell del mar continuarà en augment, afectant esepecialment illes a nivell de la mar i poblacions costaneres de tot el món.

“El temps s’esgota i hem d’actuar abans que la situació es torni irreversible. En la cimera COP 26, la qual tindrà lloc aquest mes de novembre, tots els països haurien de comprometre’s a assolir l’objectiu d’emissions zero cap a finals d’aquest segle. Hem de perseguir estratègies clares, creïbles i a llarg termini”, urgeix el cap de l’ONU.

La conferència sobre el canvi climàtic de les Nacions Unides, també coneguda com COP 26, es celebrarà a la ciutat de Glasgow, Escòcia entre el 31 d’octubre i el 12 de novembre del 2021. Aquesta reunió política pretén fixar les polítiques a implementar durant la següent dècada en quant a canvi climàtic.

És especialment urgent que les comunitats vulnerables prèviament mencionades mostrin progrés en l’adaptació i la resiliència al canvi climàtic. Aquests temes es debatran a la cimera climàtica. El Sr. Guterres emfatitza que el nostre futur es troba en risc”, emfatitza el Sr. Guterres.

“Si volem mantenir l’augment de la temperatura global en un màxim d’1,5º a 2º C, tal i com es va fixar a l’Acord de París, hem de començar a actuar ara. Tot i que l’interès polític en prendre mesures per tal de mitigar el canvi climàtic és present, la resposta ha de començar ja”, afegeix el professor Petteri Talas, secretari general de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM).

L’estudi de IPCC també és un reflex que aquests canvis recents no tenen precedent i, per tant, la influència de l’ésser humà en aquests és evident. Entre aquests efectes trobem l’ escalfament de l’atmosfera, l’oceà i la Terra.

Troballes notables

Durant el 2020 i la primera meitat del 2021, ha continuat l’augment dels principals gasos d’efecte hivernacle- el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4) i l’òxid de nitrogen (N2O).

Segons l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), si reduïm la quantitat de metà a l’atmosfera a curt termini, això podria contribuir al compliment de l’Acord de París per part dels 193 països membres. Aquesta mesura no eximeix el fet que hàgem de reduir la concentració de gasos d’efecte hivernacle de manera ràpida, fort i sostinguda.

Mentrestant, el Programa de Medi Ambient de Nacions Unides (UNEP) adverteix que, 5 anys després de l’adopció de l’Acord de París, l’escletxa de les emissions (la diferència entre les emissions produïdes actualment i el nivell de les emissions actuals previstes per la ciència al 2030) és cada cop més gran.

Un futur més càlid

L’informe explica que la temperatura global anual els anys propers serà, com a mínim, un grau més elevada que en nivells preindustrials i que fluctuarà entre 0,9º i 1,8º.

La possibilitat que la temperatura mitjana sigui 1,5º C més càlida que en nivells preindustrials és d’un 40%. Tanmateix, és poc probable que la temperatura mitjana entre 2021 i 2025 sobrepassi 1,5ºC.

L’informe també adverteix que la humitat en regions amb latitud elevada i el Sahel serà notable durant els propers 5 anys.

Inevitable augment del nivell del mar

El nivell del mar entre 1900 i 2018 ha augmentat 20 cm a escala global.

Fins i tot si es redueixen les emissions per limitar l’escalfament a molt per sota dels 2ºC, el nivell del mar a nivell global augmentaria probablement entre 0,3-0,6 metres i podria pujar fins als 0,3-3,1 metres l’any 2300.

En aquest sentit, serà essencial mitigar la pujada del nivell del mar, especialment a les costes baixes, a les petites illes, deltes i ciutats costaneres, explica l’OMM.

La salut de la població sota risc

La Organització Mundial de la Salut (OMS) adverteix que l’augment de les temperatures comportarà un augment de la mortalitat i un deteriorament laboral. Un total de 103 bilions d’hores de treball es van perdre a nivell mundial l’any 2019, en comparació amb aquelles perdudes en 2000.

A més a més, les infeccions de Covid-19, els fenòmens climàtics com onades de calor, incendis i una dolenta qualitat de l’aire, amenaçaran la salut humana a nivell mundial, on les poblacions vulnerables es veuran especialment afectades.

Segons l’agència de la salut de Nacions Unides, els esforços de recuperació del Covid-19 han d’estar alineats amb les estratègies nacionals de canvi climàtic i amb les estratègies relacionades amb la qualitat de l’aire per tal de reduir els riscs i obtenir beneficis per a la salut.

“Aquestes anomalies en quant a temperatures les hem vist a l’oest del Canadà i als Estats Units, on les temperatures registrades són 15 graus més altes de l’habitual. Això va comportar incendis i problemes greus de salut, especialment entre la gent d’edat avançada”, remarca el Secretari General de l’Organització Meteorològica Mundial.

L’informe United in Science 2021, el tercer d’una sèrie, està coordinat per l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), amb aportacions del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic ( IPCC), el Global Carbon Project (GCP), el World Climate Research Program (WCRP) i el Met Office (Regne Unit). Presenta les darreres dades científiques i troballes relacionades amb el canvi climàtic per informar sobre la política i l’acció mundials.

Font: UN News