Lluitar contra la violència domèstica és lluitar pels drets humans!

ANUE març 2018

Margarida Teixeira.  Estudiant de Drets Humans i Accion Humanitària.

El Dia Internacional de la Dona és motiu de celebració, un símbol de fins on han arribat les dones, però també de quanta feina queda per fer. Entre els assumptes més urgents relacionats amb l'apoderament de les dones i la igualtat de gènere, potser cap és tan generalitzat i tan nefast com la violència domèstica.

Malgrat els milions de morts que genera cada any, per a molts la violència domèstica no és un problema de drets humans sinó que pertany a l'esfera privada, i sostenen que no ha de ser perseguida i jutjada per les autoritats governamentals. Atès que els perpetradors d’aquesta violència sovint són civils, sense cap connexió amb les forces de l'ordre ni amb els legisladors, s’ha de seguir considerant un crim de delinqüents anònims contra víctimes anònimes.

Com podem dissociar la plaga de la violència domèstica dels contextos legals i culturals, que sovint hi contribueixen? En molts països, la violència domèstica es considera normal, de vegades fins i tot no està codificada per llei, i això fa que no es consideri delicte de cap manera. Allà on és il·legal, els nivells de condemna estan molt per sota dels nivells de denuncies de les víctimes. Tanmateix, en general, no es considera que aquest estat de coses sigui una tragèdia, sinó més aviat quelcom que entra dins de la normalitat.

La violència domèstica és l'expressió més comuna de violència contra les dones. Tot i que afecta les dones i les nenes a tots els països del món, el combat contra aquesta violència rarament es planteja com un objectiu comú a promoure. Per a la majoria, la violència domèstica segueix sent un assumpte privat, en el millor dels casos, regional o comunitari.

La inclusió de la violència domèstica sota el gran paraigua de "violència contra la dona" també tendeix a ignorar les circumstàncies particulars que la converteixen en un delicte únic i generalitzat, causant de dolor, no només a les víctimes sinó també a les seves famílies i a les seves criatures, i sovint això contribueix a alimentar un cicle generacional de violència.

Altres crims de violència contra la dona, com la mutilació genital femenina o la violació com a arma de guerra, han rebut una certa atenció en els últims anys. Sense menystenir el nombre de dones víctimes d’aquests crims execrables que és prou important, s’ha de dir que no són pràctiques universals com ho és la violència domèstica,  la qual és present en totes les cultures sense distingir  entre edats, ètnies, orientació social, ni tan sols entre gèneres, atès que hi ha homes que també en són víctimes.

Malgrat saber que es tracta d’una violència amb caràcter universal, en l'era de la informació, on tots podem ser alertats de les violacions dels drets humans que es produeixen arreu món, sovint  ens descuidem d’observar allò que passa al nostre propi pati del darrere. A cada ciutat, a cada poble, a cada comunitat hi ha desenes, centenars, milers de víctimes de violència domèstica que pateixen en silenci, i els seus drets humans inalienables són violats diàriament.

Potser perquè es tracta d’un fenomen tan instal·lat i tan comú, ens oblidem que hem de combatre’l amb la mateixa passió i determinació que combatem la tortura i altres tipus de violacions i abusos dels drets humans.

Combatre la violència domèstica no vol dir simplement empresonar aquells que l’exerceixen, tot i que a la majoria de països això encara és difícil. Significa abordar contextos culturals més amplis en els quals la sacralització del matrimoni impedeix que persones alienes intervinguin en casos de violència, simplement oferint  més informació i suport a les víctimes, trencant el tabú del silenci.

Es pot pensar que la situació està millorant, però malgrat els informes de molts països en aquest sentit, es constata que veritablement la violència domèstica en l’àmbit del matrimoni només ha canviat de forma. En l'actualitat, la violència durant el festeig és una preocupació creixent a molts països, atès que Internet ha proporcionat eines addicionals als perpetradors per controlar i amenaçar les seves víctimes.

Per altra banda, la creixent conscienciació sobre la violència domèstica a través de campanyes de vegades contribueix a crear estereotips erronis sobre les víctimes. Les imatges reiterades de dones fràgils i dependents no sempre s’ajusten a la realitat. Les dones i els homes d’èxit i poderosos també poden ser víctimes de la violència domèstica, i quan ho denuncien són qüestionats per les autoritats i per la societat en general.

Encara que molts drets consagrats en els tractats internacionals podrien aplicar-se a la violència domèstica, com ara el dret a la vida, la seguretat i la llibertat, o el dret a la igualtat i a la no discriminació, o fins i tot el dret a no ser sotmès a tortura, en els últims anys s'ha reconegut que lluitar contra la violència domèstica requereix un conjunt de normatives pròpies. La Convenció sobre l'Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona, que va entrar en vigor el 1981, va ser un primer pas. El 1985, l'Assemblea General de l'ONU ja va aprovar una primera resolució, sobre el tema de la violència domèstica. Va aconsellar als estats que prenguessin mesures específiques per prevenir-la, per incrementar el suport a les víctimes i considerar-la un problema per separat. El 1993, l'Assemblea General va aprovar la Declaració sobre l'Eliminació de la Violència contra la Dona, que finalment va reconèixer el cas específic de la violació marital com un delicte.

Des de llavors, hi ha hagut iniciatives internacionals, regionals i locals per aturar aquest crim atroç. Però fins que no canviem la nostra mentalitat i ens neguem a perpetuar els estereotips relacionats amb les dones, els homes, el matrimoni i la violència, l'impacte serà mínim.

El veritable canvi s’esdevindrà quan col·lectivament es decideixi dir no i escoltar les víctimes. Pel seu bé, pel bé dels seus fills i pel bé de la societat, ja que de la violència domèstica se’n deriven repercussions psicològiques que sovint redunden en altres tipus de violència i de crims en els anys subsegüents, que la societat també ha de combatre.

La violència domèstica ja no es pot considerar un assumpte privat, i en canvi governs i estats, després d'anys de ser amonestats per l'ONU i altres organitzacions, segueixen fent els ulls grossos davant de la violació conjugal i l’assetjament a les esposes, i del sofriment de totes les víctimes. Necessitem involucrar les nostres comunitats per lluitar contra això i exigir que la violència domèstica sempre es consideri un delicte públic, que els perpetradors sempre hagin de ser jutjats i que es doni protecció a les víctimes.

 


"TU" of Romà Panadés 

ANUE Collection