Les falsedats d’Europa

Sembla ser que per encàrrec de no se sap qui o per iniciativa d’algú que tampoc no s’identifica, als refugiats del camp d’Eidomeni se’ls ha informat que no poden quedar-se a Europa i que se n’han de tornar al seu país de procedència. ¿No poden quedar-se a Europa? ¿Quina entitat estatal o internacional pot dir això? ¿Sobre quina base legal? Les persones que estan difonent aquesta informació als camps difonen falsedats i tant si ho fan per negligència, per ignorància o per expressa voluntat d’enganyar, podrien haver-ne de retre comptes segons el Dret Internacional. 
I és que la legislació europea, el Conveni sobre refugiats de Ginebra de l’any 1951 i el Protocol de Nova York sobre l’estatut del refugiat de 1967, obliguen les autoritats dels països receptors de peticionaris d’asil, refugi o protecció internacional -en aquest cas Grècia-, en primer lloc, a identificar les persones i a estudiar si cadascuna d’elles compleix els requisits per obtenir  l’estatut de refugiat o asilat (que és sempre temporal); a partir del moment que obtenen aquest estatut, aquestes persones poden demanar asil o refugi en un altre país de la Unió sense haver de llançar-se a les carreteres o contra els reixats. Un país que respecti el Dret mai no pot retornar una persona al seu país d’origen si la seva vida o la seva integritat hi corren perill. Aquest és el principi bàsic del non refoulement,  de la no devolució. A més, mentre es tramita el reconeixement de la condició de refugiat o asilat, els peticionaris han de rebre un tracte digne i se’ls ha de garantir condicions de subsistència. Això diu el Dret Internacional. 
Un cop reconeguda la seva condició de refugiats o asilats, són considerats estrangers i poden demanar un permís de treball o de residència; els requisits per obtenir aquests permisos sí que depenen de la legislació de cada país i se’ls ha d’autoritzar a demanar-los als països de la Unió que ells vulguin. Això diu el Dret Internacional i la legislació europea.
 
Però als camps tot són obstacles que entraven l’aplicació d’aquest dret. En primer lloc, es demana als refugiats que aportin uns documents que gairebé ningú no té ni pot tenir perquè la gran majoria van marxar precipitadament de països en guerra. Segonament, han de fer la petició d’asil presencialment a les oficines de l’Estat de les capitals, Atenes i Tessalònica, o bé via skype; però el cas és que els horaris d’atenció d’aquestes oficines són molt restringits i s’hi han de desplaçar, cosa que se’ls impedeix fer; per altra banda, a la línia de skype mai no hi respon ningú. Són problemes administratius davant dels quals els refugiats estan totalment indefensos. La resolució d’aquesta situació està en mans de l’Estat grec que n’és responsable i d’Europa que ha de facilitar els recursos dineraris, materials i de personal per contribuir a resoldre-la, com li ho obliga el Tractat de Funcionament de la Unió (articles 77-80).
 
En comptes d’això, es pacta donar diners a Turquia, un país que no ha signat tots els termes del Protocol de Nova York i, a més hi va posar reserves perquè ampliava la condició de refugiat a les persones desplaçades després de l’any 1951. És per això que no hi ha cap garantia que les persones que ara són a Grècia siguin tractades com a refugiades a Turquia. L’actual  situació a Síria i la no vinculació de l’Estat turc a determinats termes del Protocol fa que tampoc no hi hagi garanties que aquestes persones puguin tornar algun dia al seu país des d’algun camp turc.  A això s’hi afegeix que si són d’ètnia kurda, qualsevol persona refugiada pot ser considerada delinqüent o terrorista. Malgrat el que diguin els mandataris europeus, Turquia no és un país segur per als refugiats mentre no ratifiqui sense reserves el Protocol de Nova York, perquè pot eludir d’avenir-s’hi i pot no complir els seus preceptes sense que se li pugui exigir cap responsabilitat internacional.
 
Ens consta que hi ha voluntaris que treballen sobre el terreny assessorant legalment els pobladors dels camps, tot i que ho fan a títol individual i sense coordinació. Efectivament, cal desfer falsedats i dir-los que com a refugiats i com a persones són subjectes de drets; cal que sàpiguen que les criatures que neixen als camps tenen dret a la vida i a tenir una nacionalitat. Les lleis hi són, només cal voler-les complir. 
 
Eduard Sagarra Trias, president de l'Associació per a les Nacions Unides en Espanya.
 
Poema Visual: Roger Pibernat Trias